Alexandre Jollien

L'últim llibre que hem llegit ha estat, Elogi de la feblesa, de Alexandre Jollien. 

Alexandre Jollien actualment estudia filosofia a la Universitat de Friburg. Ha estat guardonat per l'Acadèmia francesa amb el Premio Mottart d'ajuda a la creació literària i el Premio Motyon de literatura i filosofia. "Elogi de la feblesa" va ser la seva primera obra i ha estat tot un èxit al nostre país.
Alexandre és un jove amb paràlisi cerebral, els pares del qual van creure que el seu futur passava per un internat d'educació especial on va viure reclós i en un món allunyat de la realitat. Als seus primers anys com a estudiant intern el van marcar les monòtones teràpies i la seva rutina diària en la que altres decidien i cap dels seus actes requeria una motivació o decisió prèvia però ell mai va tenir una «sensació de ruptura» a l'entrar en l'internat.
 Arribada a l'adolescència, després de molts «sortides a l'exterior», fora de les quatre parets de l'internat, va sentir la necessitat de prendre les regnes de la seva vida i escrutar quant li envoltava. Es va matricular en una escola normal i no va deixar de rebre estímuls.

Va aprendre a deixar-se impressionar i a prendre's la vida com una aventura, sense venir-se baix ni un minut. En aquesta nova etapa els llibres es van convertir en fidels animals de companyia. Va llegir molt «per a entendre millor un poc tot». Es va lliurar a la filosofia, «a Sócrates, Nietzche i Pascal sobretot. Ells m'han aportat tant com els amics que he anat fent amb els anys»
Alguns d'aquests també són disminuïts psíquics com ell però Alexandre prefereix «veure'ls poc per a afavorir la integració. Encara queda molt per fer. La majoria de la gent segueix veient-nos diferents», assegura. Però aquest jove suís s'ha proposat eradicar aquest pensament majoritari i demostrar mitjançant el seu exemple que «cada persona és única. Amb les seves més i les seves menys però irrepetible. A ningú se li pot prejutjar per culpa d'una disminució i negar les seves múltiples capacitats»

Ningu no potser menysprear una persona amb alguna discapacitat, però al finalitzar la lectura del llibre puc dir que el passat no es pot canviar però gràcies a  L’elogi a la feblesa intentaré ajudar, compartir i fer tot el possible per normalitzar els discapacitats en la nostra societat ja que com diu Alexandre Jollien : hi ha somriures que fereixen hi ha compliments que maten.