El Nadal és dels nens

Aquests dies vas pel carrer i pots observar als nens com estan il·lusionats, com aquests escriuen la primera carta al Pare Noel, o com observen bocavadats les llums de Nadal.
A la meva ciutat o petit poble, les llums ja veren ser iluminades, les van iluminar uns essers molt estimats, aquets esser són els Minairons, si senyors els essers petits de les montanyes, cada any ens venen a fer la mateixa visita. Ens fan dues visites, i les dues són per Nadal, la primea de tota per la iluminda i l'última va dirigida als més petits de la casa, ja que ens ajuden a fer cagar el Tió del poble.
El Tió de la Seu és especial, és un Tió que ja l'havia fet cagar el meu germà, el meu pare,i fins i tot el meu padrí. Nois el Nadal ja està aqui.

Avui he rebut una trucada inesperada, el meu cosí m'ha trucat i m'ha informat que ja està alimentan el seu tio i que el té ben tapat amb una manta. M'ha dit que ahi per sorpresa el Tió li va donar una xocolatina, la qual és va trobar per sorpres a l'arribada de l'escola.
M'ha informat i ha destacat que ahi a la seva escola van rebre la carta, una carta que ja quan jo era ben petita esperava amb moltes ganes, aquella carta deia" Estimats nens i nenes de l'escola, com ja he vist aquest any us heu portat molt i molt bé, com ha de ser. Doncs bé la propera setmana rebreu una visita molt especial. Atentament Noel." el meu cosí està molt content  i m'ha dit que ha comprat una bufanda per el Pare Noel, perquè segons ell:allà on viu i fa molt i molt fred.
No solament espera el Pare Nada sinò que ja m'ha informat que la carta als Reis d'orient està enllestida i que els vindra a rebre a casa meva.

Aquest fet m'ha fet memòria de la meva etapa Nadalenca com a infant, aquells temps eren ben diferents, recordo la nit de la cagada de Tió la mateixa nit de l'arribada del Pare Noel, o la nit més important que s'iniciava anant a veure els Reis d'orient i entregant la meva carta, que com cada any començava "Estimats Reis d'orient aquest any he estat una bona nena" i la nit finalitzava deixant tres gots de llet i unes quantes galetes i no podia faltar l'aigua i la palla per els camells, que aquella nit tenien i tenen molta feina.
L'endemà al mati era especial i així conntinua, obrin els regals i avui eb dia observant com els més petits de la casa següeixen els teus pasos i obren els regals amb gran alegria.

Bon Nadal a tots i disfruteu d'aquestes festes.

Marató

Una setmana i arriba, el dia 18 de decembre tots davant TV3.
Aquest any va per aquelles persones que gràcies a elles s'han pogut salvar una vida, jo només puc dir-ho GRACIES, jo he viscut un cas de ben aprop, gràcies a un jove el meu avi va poder recuperar la vista. Una vida, en pot salvar sis, hem de lluitar i ajudar.
La cançó, és única i ens transmet moltes coses, us convido a escoltar-la. 

Nadal

A pocs dies de Nadal a casa arriba un inquilí molt estimat, el nostre Tió de Nadal, com cada any es troba al costat de la nostra llar de foc i ben tapat amb la manta del Barça i com no pot faltar les mandarines que és menja cada nit.
El Tió de Nadal és un dels elements de la Mitologia Catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya. Malgrat les múltiples variants, la tradició consisteix en aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal , i es col·loca en algun racó amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins el dia que es fa cagar.
Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.
La tradició diu que pels volts del dia de la Puríssima, és comença a donar menjar cada dia al Tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animal de peu rodó, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodo, fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen un aliments o uns altres
El Tió es fa cagar per la vigila de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar hi ha qui poda el Tió una estona abans de fer-lo cagar.

Alexander Neill

Alexandre Sutherland Neill va ésser un pedagog escocès, el qual, desprès d'un breu parèntesi periodístic, començà la seva activitat docent als 31 anys.


El 1924, després d'haver treballat a Alemanya, Neill creà una comunitat lliure, precedent de Summerhill que neix el 1927 a Leiston. Aquest centre es caracteritza sobretot per la llibertat que s'aconsegueix a partir e dos principis bàsics: l'autogestió i l'autocontrol.

La Seu d'Urgell

Recordant amb nostàlgia les terres Pirinenques, si senyors aquest cap de setmana la passem a la capital.

 Trobem a faltar aquells esmorzars de dissabte a amb la família al bar “Plana”  aquelles horetes de mati amb la mare caminant pel mercat aquelles trobades pel carrer amb la gent del poble, quina diferencia entre el nord i el nord-oest del país.

Pensarem que aquelles tardes de “xurros i xocolata calenta” a la vora de llar de foc i l’olor de fusta cremada i les espurnes del foc saltant, les retrobarem a les nostres hores d’estudi del Nadal.

La neu, mira des de el balco de casa teva i veure que el cel és fica blanc i notes que allò és senyal que aviat caurà la primera nevada, no té preu. Veus que neva, agafes les botes de muntanya,  l’anorac, el guants,  obres la porta i la neu et comença a caure a la cara, veus el nens fent els ninots que feies tu fa un parell d’anys, i recordes les tardes que passaves a la terrassa de casa jugant amb el teu germà i la neu. 

La llum de nadal i la màgia dels pirineus i sobretot els menairons estan apunt d’arribar. Això és viure als Pirineus i sobretot viure a la Seu d'Urgell

Debat

Avui hem fet el primer debat ha estat molt enriquidor. La reflexió que jo he fet, es que si molt bé l'Anglès, el castellà són unes llengües molt importants però tenim la sort de tenir una llengua propia EL CATALÀ i no ens en  podem oblidar, el Català és la marca és la nostra marca.


 Actualment el català està amenaçat, ja que el tribunal Superior de Justícia de Catalunya segueix el dictat del Tribunal Suprem i va llançar un ultimàtum a la Generalitat per convertir el castellà també en llengua vehicular.

Tothom coneix la campanya “Dona corda al català” que la Generalitat anunciava per tot arreu, en principi dirigit als nouvinguts.  Avui en dia crec en aquest lema, i hem de potenciar el català.

William Heard Kilpatrick

William Heard Kilpatrick (1871-1965) va ser un pedagog col·laborador de John Dewey, les idees del qual portà a la pràctica a la universitat de Columbia, a Nova York.
En les seves experiències destaca el mètode de projectes (project method), procediment que s'havia aplicat a l'agricultura però que Kilpatrick generalitzà com a mètode educatiu.

Ovide Decroly

Ovide Decroly  va ésser un metge i psicopedagog belga.
Estudià Medicina a Gant i amplià els seus estudis a Berlín i París.
Va començar la seua activitat professional amb nens retardats mentals i el 1907 inclogué en el seu camp d'acció els infants psíquicament normals a l'École de l'Ermitage.
Decroly és un pioner de la pedagogia biològica i psicològica moderna. Els centres d'interès i la globalització corresponen respectivament a aquests camps de la pedagogia.
La seua influència ha estat determinant tant al seu país com a la resta del món.





A continuació deixo un video on s'explica la vida de Decroly.

Escola Jacint Verdaguer

Durant dos dies he tingut la sort de compartir una gran experiència, al costat de la Marta i el nostre padrí l'Albert. La nostra escola es Jacint Verdaguer.  Aquesta escola, ha estat el nostre primer contacte amb l'educació, ha estat una experiència molt enriquidora. Hem tingut contacte amb el Jordi, un professor que li agrada el que fa, per a ell ensenyar és una veritable vocació. 

El Jordi és una persona que no perd l'espeança, un altre mestra ja l'hauria perdut, ell confia amb els seus alumnes. La seva classe té una mijta de 3'30 i és una classe molt conflictiva, però el Jordi no els abandona els ajuda i els intenta canviar.

El poster

John Dewey

John Dewey (1859-1952) va ésser un filòsof i pedagog nord-americà. En la línia pragmàtica de William James i el seu mètode, la filosofia de Dewey és una aplicació del mètode científic a la filosofia. La base de la seva pedagogia és l'educació per l'acció. 

 Les seves concepcions sobre sociabilització i educació social han exercit una gran influència en la pedagogia contemporània, especialment entre els educadors adscrits al moviment de l'escola nova. 

Escola Municipal Arc Iris

La meva escola ha visitar és l'escola Arc Iris, aquesta escola és una escola municipal. Aquesta éscola es troba al carrer Arc de Sant Martí.
L'Escola Arc Iris és un centre públic que pertany a la xarxa municipal d'educació infantil i primària.
 
És una escola d'arrels històriques, en contínua innovació pedagògica i amb un caràcter propi basat en una línia que dóna cohesió a l'educació dels nostres alumnes i que té molt en compte la formació humana. 

El Projecte Educatiu contempla els trets d’identitat que defineixen les línies estratègiques de l’Escola

L’escola municipal Arc Iris:

- És una escola acollidora, familiar i propera.
- Vetlla per la formació integral de la persona.
- És una escola potenciadora dels llenguatges: verbal, corporal, científic, musical i visual i plàstic.
- Està immersa en un entorn natural ric i variat, el qual estimula i determina en gran manera la pràctica educativa.
- És una escola innovadora.
- És cohesionadora, ja que transmet un sentiment de pertinença al nostre país.
- És una escola inclusiva, ja que atenem a tot l’alumnat respectant les seves diferències i les seves necessitats.
- És una escola sensible als esdeveniments de caire científic, social o cultural i pedagògic del nostre entorn.
- És una escola participativa.   

Maria Montessori

Va néixer a Chiaravalle, una província d’Ancona (Itàlia) el 31 d'agost del 1870. Quan tenia 12 anys, la seva família es trasllada a Roma per tal que ella pugui tenir una bona educació. Tot i que els seus pares havien pensat que estudiés per ser mestra – de fet, l'única sortida oberta a dones – ella opta per estudiar medicina, pel que haurà de passar per nombroses dificultats de caire econòmic i social. Tot i així, als 26 anys, esdevé la primera dona italiana que obté el certificat de metge. Ingressa a la Universitat de Roma com a assistent en la clínica psiquiàtrica.
Però Maria Montessori aviat comença a traslladar el seu pensament cap a altres disciplines. Durant un congrés pedagògic a Torí realitza una intervenció sobre el tractament i l'educació dels nins amb retard mental, que en aquella època eren considerats malalts mentals.

Cal tenir en compte que, Maria Montessori, va rebre la seva primera formació com a metgessa i que fou a partir d'aquí que va anar aproximant-se progressivament cap a la pedagogia. De fet, el pensament de l'època està marcat per un fort positivisme, el canvi de segle XIX al XX ve protagonitzat per la fe en la raó i aquest fet no deixa de condicionar les aportacions que aquesta metgessa convertida a educadora ha fet al pensament pedagògic modern.

 Montessori planteja que el treball dels nins difereix radicalment del dels adults. La diferència es troba en la ubicació de la finalitat d'aquest treball. Mentre l'adult entén el treball com a mitjà per assolir una finalitat externa, els nens no tenen aquesta consciencia de la finalitat externa; pel que el treball durant el creixement és principalment individual, no pot haver-hi col·laboració. El treball dels petits és una forma d'experimentar amb l'entorn, de poder assimilar les regles del món, de trobar els seus recursos; per aquest motiu també, els petits tendeixen a repetir les seves accions una vegada i una altra, sense que sembli importar-los si amb ell ja han respost la finalitat externa de la seva acció.

Alexandre Jollien

L'últim llibre que hem llegit ha estat, Elogi de la feblesa, de Alexandre Jollien. 

Alexandre Jollien actualment estudia filosofia a la Universitat de Friburg. Ha estat guardonat per l'Acadèmia francesa amb el Premio Mottart d'ajuda a la creació literària i el Premio Motyon de literatura i filosofia. "Elogi de la feblesa" va ser la seva primera obra i ha estat tot un èxit al nostre país.
Alexandre és un jove amb paràlisi cerebral, els pares del qual van creure que el seu futur passava per un internat d'educació especial on va viure reclós i en un món allunyat de la realitat. Als seus primers anys com a estudiant intern el van marcar les monòtones teràpies i la seva rutina diària en la que altres decidien i cap dels seus actes requeria una motivació o decisió prèvia però ell mai va tenir una «sensació de ruptura» a l'entrar en l'internat.
 Arribada a l'adolescència, després de molts «sortides a l'exterior», fora de les quatre parets de l'internat, va sentir la necessitat de prendre les regnes de la seva vida i escrutar quant li envoltava. Es va matricular en una escola normal i no va deixar de rebre estímuls.

Va aprendre a deixar-se impressionar i a prendre's la vida com una aventura, sense venir-se baix ni un minut. En aquesta nova etapa els llibres es van convertir en fidels animals de companyia. Va llegir molt «per a entendre millor un poc tot». Es va lliurar a la filosofia, «a Sócrates, Nietzche i Pascal sobretot. Ells m'han aportat tant com els amics que he anat fent amb els anys»
Alguns d'aquests també són disminuïts psíquics com ell però Alexandre prefereix «veure'ls poc per a afavorir la integració. Encara queda molt per fer. La majoria de la gent segueix veient-nos diferents», assegura. Però aquest jove suís s'ha proposat eradicar aquest pensament majoritari i demostrar mitjançant el seu exemple que «cada persona és única. Amb les seves més i les seves menys però irrepetible. A ningú se li pot prejutjar per culpa d'una disminució i negar les seves múltiples capacitats»

Ningu no potser menysprear una persona amb alguna discapacitat, però al finalitzar la lectura del llibre puc dir que el passat no es pot canviar però gràcies a  L’elogi a la feblesa intentaré ajudar, compartir i fer tot el possible per normalitzar els discapacitats en la nostra societat ja que com diu Alexandre Jollien : hi ha somriures que fereixen hi ha compliments que maten.

La meva escola.

Aquesta setmana hem conegut l'alumne de tercer, de la nostre mateixa carrera, que ens portarà dos dies a fer pràctiques amb ell. A la Marta i a mi ens ha tocat l’escola Jacint Verdaguer. Tinc moltes ganes de poder estar en una classe d’educació primària, ja que ha passat molt temps des de el meu pas per primària.  
Ja anirè explican com ha anat la meva experiencia.
Aquí us deixo la pàgina web de la meva escola.

http://agora.xtec.cat/ceip-mcinto-verdaguer/intranet/

Jean-Jacques Rousseau

En el següent video se'ns mostra la vida i l'obra del gran   Jean-Jacques Rousseau. 

Una de les parts, que més m'han cridat l'atenció de la seva obra, és la seva llibertat, la llibertat que hem de donar al nen, el nen ha de ser lliure, ha de jugar, ha de crear i ha de descobrir. Rosseau no diu que prohibim sinò que hem d'evitar que el nen fagi certes coses. El nen ha de veure la nostra autoritat, ha de ser lliure de manera controlada.

Una nova Benvinguda.

Avui miran el Bloc, he vist la benvinguda que vaig ficar, i sinceramen no  m'agrada. He decidit fer-ne una altra encara que el bloc està rodant.

Hola, no és una forma molt normal de començar un bloc, però no tinc el gust de saber qui sera la persona que llegira el meu bloc. Sóc una estudian d'educació primària i tinc 19 anys. La meva vida és ben simple, gens complicada. Avui, ara mateix, ja és de nit i això em fa reflexionar, el meu bloc tractara al final de ser una gran i enorme família.

La llegenda de la nit de Sant Joan

La llegenda de la nit de Sant Joan, als Pirineus.

Era una tarda d’hivern, quan la foscor arriba aviat. Era el temps quan la nit dominava al dia. Però dins d’una caseta de fusta, aïllada de tota resta de poblacions que hi havien envoltant, als Pirineus, encara no anaven a dormir. Miraven al foc que donava la calor i les seves llengüetes semblava que ballessin i volguessin sortir cap a fora. Als nens i nenes agradaven aquests vespres tranquils, quan podien escoltar les històries que contava la seva avia.
- Iaia, si us plau, explica’ns alguna d’aquestes histories que eren reals quan tu eres petita! Ens agraden molt! Quina sort vas tenir a viure al temps màgic. Ara, sembla, que no podem veure aquest món de les dones blanques i d’aigua – deien pels torns els seus nets i netes.
- Sí, i tant... avui us explicaré un compte que em van contar els miniarons quan jo era petita.
- Qui són el minairons? – va preguntar la nena més petita que encara ni sabia a pronunciar-lo bé.
L’avia va afegir uns troncs més al foc i va començar a explicar:
- Els miniarons eren uns essers tan remenuts que en un canut de canya n’hi cabrien a milers. Però si algú els destapava, sortien delerosos exigint un treball dient "què farem? què direm?” Els meus pares els donaven la feina per ajudar-los a netejar la casa, cuidar el bestiar i també a nosaltres. Ens haurien de contar els contes cada vespre...
- Que bé, així, quan els pares eren cansats després de la feina i no podien llegir els contes, vosaltres sempre vareu tenir aquests minairons per a vosaltres! – va exclamar l’Àlex imaginant-los a casa seva també.
- I que significa “delerosos”? – preguntava la Laia, la més petita.
Li va mirar l’avia amb un somriure i amb seus somnis va viatjar al temps passat i records allunyats dels Pirineus. Durant la guerra ella va ser enviada a un altre país, a Rússia, però hi va trobar que la llegenda de la nit màgica del Sant Joan era molt semblant a la que li van contar els minairons de la seva casa dels Pirineus.

- La paraula “delerosos” té varis significats, però la més similar que descrivia el seu caràcter, era com “la llama del foc”. La llegenda diu que els minairons neixen dins d’una planta que es diu la herba de Sant Joan ja que floreix i grana la nit del Sol•liciti d’Estiu, i és una falguera...
- Però no l’hem vista mai amb les flors – va dir una mica decebut el Marc recordant les classes de biologia i que ja l’ha vista, aquesta planta al bosc varis cops.
- La llegenda diu que aquesta planta floreix només aquesta nit màgica del Sant Joan, la nit més curta de l’any. En altres països (Rússia, Bielorússia i Ucraïna) la celebren i molt semblant com aquí. Es fa un foc de les coses velles o d’una nina de palla que significava a desprendre de tot vell i començar de nou, del net. La gent feien els balls en rodona que hi diuen “chorovod” sembla una mica a les sardanes d’aquí i després quan al foc ja era més baix, saltaven per sobre per deixar tot mal de les seves ànimes dins del foc que cremava i netejava tot. Després es banyaven al riu; i les noies, que tenien unes corones maques de les flors sobre els seus caps, les deixaven al corrent del riu. Aquesta nit màgica, on el foc era el seu protagonista, era la nit d’amor. A vegades, inclòs hi ficaven unes espelmes petites enceses i aquestes corones il•luminades semblaven a unes estrelles dins de les aigües fosques del riu a la nit.
- Ha de ser molt bonic! I tu vas veure això? – preguntava la Maria.
- Sí, de fet jo mateixa ho vaig fer també – li responia l’avia.
- I per què ho feien?

- Per que els nois puguin agafar alguna corona i si arribaven a capturar, es perquè estimaven la noia que la duia abans. Així es formaven les parelles. Just a mitjanit qui va arribar a formar la parella anaven al bosc a buscar la planta màgica. Segons la llegenda, just aquesta nit podrien trobar la falguera que floreix, però la flor només podrien veure els que tenien l’amor verdader entre ells: la seva flama interior els il•luminava per poder veure-la. Diuen que la flor és vermella, com un foc i la parella que la veia, haurien de donar un peto i fer un desig comú, i es realitzaria.
- Ara entenc! Pot ser per això aquests minairons són com unes llavors del foc d’aquesta planta i tenen la seva capacitat màgica: poden convertir el somni a la realitat! – va concloure l’Àlex.
- Pot ser i així... El foc d’amor és una força màgica i poderosa – va respondre l’avia i afegir – i ara a dormir! Qui sap, pot ser us trobareu o somnieu aquests minairons, no oblideu demanar-los a explicar una altre llegenda.

La llegenda

Una llegenda és una narració, oral o escrita, d'aparença més o menys històrica, amb una major o menor proporció d'elements imaginaris o mitològiques.

Generalment, les llegendes es relacionen amb una persona o un grup humà, o amb un monument, un lloc o un territori. Acostumen a agrupar-se en cicles entorn d'un centre d'interès: protagonista, esdeveniment... Poden ésser religioses, profanes o mixtes, segons el tema que desenvolupen.

 Als Piriuneus hi ha una llegenda que tot habitant ha de coneixer, la Llegenda dels minairons o menairons.





La llegenda pot variar una mica, segons l'indret en el qual es explicat, una de les més conegudes és la següent:

 Conte la llegenda que un dia l'amo de Cal Feu de La Guàrdia anava cap a Organyà per la Collada del Pillat, amb el seu mosso. Quan va arribar a l'Arreposador, l'amo es va adonar que s'havia deixat a casa el Canut dels Manairons, aquells sers petits i valents que es cullen d'una planta la Nit de San Joan, sempre que sigui lluna vella.

- Ton, has de tornar a casa i dir-li a la meva dona que et doni un canut que tinc a la tauleta de nit, però, sobre tot, no l'obris per res del món.

El mosso va complir l'encàrrec, però no se'n va poder estar, de tafanejar el canut. El va obrir i a l'instant una ràcula de Manairons van sortir del canut afal.lairats, demanant-li feina i més feina:
- Atartereu rocs, tants com pogueu!, els va manar el Ton, sorprès i esverat
Quan li va semblar que els Manairons en començaven a fer un gra massa els va fer tornar al canut, que si no....

En aquestes terres, quan a una Casa els van be les coses, els altres diuen d'ells que "han trobat el Canut dels Manairons"

D'Aquests tarters no s'ha pogut determinar l'origen. Alguns experts apunten a una formació glacial, mentre que altres s'inclinen per la mà de l'home i serien vestigis d'una cultura megalítica. Ara per ara, però, els tarters de la Guàrdia continuen essent un misteri.







Però no sol son uns "follets" el minairons també ens ajuden a cuidar la nostra terra.

Optimisme. Sempre hem de tenir un punt d'optimisme a la vida

La meva frase de seminari tractava de l'optimisme, és una frase que per la meva part, és motivadora.

Diuen que l’optimisme és com una profecia que es compleix per si mateixa. Les persones optimistes presagien que aconseguiran el que desitgen, perseveren i la gent respon bé al seu entusiasme. Aquesta actitud els dóna l’avantatge en el camp de la salut, l’amor, la feina i en tot els seus propòsits, cosa que alhora revalida la seva predicció optimista. Siguem doncs optimistes de cara al futur. Moltes coses bones ens resten per viure.

Treballar amb projectes és una manera de que el nen s’interessi per l’objectiu i que el nen mostri un gran interès. Kilpatrick és un gran partidari de l’escola amb projectes.

Som capaços de fer-ho tot. La vida és per imaginar i plasmar la nostra imaginació. El vídeo ho demostra, ens fa veure lo simple que pot ser mostrar la nostra imaginació. Als nens em de transmetre aquesta força d’imaginació

Benvinguts al bloc.

Benvinguts al món bau, us deveu preguntar la raó d’aquest nom. Doncs el nom del “ Món blau”  es creat com un bloc on aniré pujant les meves experiències a classe i les meves idees. No cal oblidar que també aniré pujant coses que m’hagin creat l’atenció.  El món blau és un lloc on es podrà trobar de tot, és un món d’experiències, de creacions, d’imaginació i moltes més coses.