Maria Montessori

Va néixer a Chiaravalle, una província d’Ancona (Itàlia) el 31 d'agost del 1870. Quan tenia 12 anys, la seva família es trasllada a Roma per tal que ella pugui tenir una bona educació. Tot i que els seus pares havien pensat que estudiés per ser mestra – de fet, l'única sortida oberta a dones – ella opta per estudiar medicina, pel que haurà de passar per nombroses dificultats de caire econòmic i social. Tot i així, als 26 anys, esdevé la primera dona italiana que obté el certificat de metge. Ingressa a la Universitat de Roma com a assistent en la clínica psiquiàtrica.
Però Maria Montessori aviat comença a traslladar el seu pensament cap a altres disciplines. Durant un congrés pedagògic a Torí realitza una intervenció sobre el tractament i l'educació dels nins amb retard mental, que en aquella època eren considerats malalts mentals.

Cal tenir en compte que, Maria Montessori, va rebre la seva primera formació com a metgessa i que fou a partir d'aquí que va anar aproximant-se progressivament cap a la pedagogia. De fet, el pensament de l'època està marcat per un fort positivisme, el canvi de segle XIX al XX ve protagonitzat per la fe en la raó i aquest fet no deixa de condicionar les aportacions que aquesta metgessa convertida a educadora ha fet al pensament pedagògic modern.

 Montessori planteja que el treball dels nins difereix radicalment del dels adults. La diferència es troba en la ubicació de la finalitat d'aquest treball. Mentre l'adult entén el treball com a mitjà per assolir una finalitat externa, els nens no tenen aquesta consciencia de la finalitat externa; pel que el treball durant el creixement és principalment individual, no pot haver-hi col·laboració. El treball dels petits és una forma d'experimentar amb l'entorn, de poder assimilar les regles del món, de trobar els seus recursos; per aquest motiu també, els petits tendeixen a repetir les seves accions una vegada i una altra, sense que sembli importar-los si amb ell ja han respost la finalitat externa de la seva acció.